Societat de consum
Aquests dies trobem la UE recomanant per enèsima vegada la baixada de sous als treballadors espanyols (també a Portugal, Grècia...). la pregunta és més? En realitat poden baixar més els sous dels treballadors, només el cero podem considerar-lo límit inferior (perquè pagar per treballar només es dona en els hobbies). També ens podríem preguntar quan es trigarà a tenir contractes de servitud (pagar amb menjar y allotjament) o directament la esclavitud. Baixar els sous quan la inflació no deixa de pujar, sembla un total despropòsit, un despropòsit que va en contra de la Societat de Consum en que estem immersos.
La societat de consum es basa en el consum constant de bens. Actualment la reparació o la cessió de bens d’us és completament nul·la. Tot es llença, tot dura poc temps; la renovació d’objectes envellits en el seu disseny però no amb el seu us, fa que es llencin objectes completament operatius. Malbaratar és la base de l’economia moderna; usar llençar, usar llençar és el lema actual. Però això implica que ha d’haver una massa suficient de consumidors disposats i amb possibilitats de consumir; els consumidors els tenim, la motivació també però amb un sou paupèrrim just podran consumir el mínim per viure; la qual cosa trenca la cadena de consum.
Realment s’han rumiat be la baixada de sous en la UE? Segurament Sí. Encara que tenint en compte la seva capacitat d’anàlisis numèrica (Per fer models numèrics cal saber matemàtiques) tot és possible. Però també hem de pensar que la societat de consum no és patrimoni del capitalisme, de fet el capitalisme no es basa en la societat de consum, el capitalisme es basa en el capital. Si analitzem les operacions a nivell mundial observarem que la majoria (75% del total d’operacions econòmiques) són de tipus financer-especulatiu. El capitalisme no enganya va del capital, és en l’etapa anterior Mercantilisme que tot es basava en el comerç. De fet l’empresa perfecta capitalista és aquella que només mou capital; ENRON als USA va aconseguir ser la primera empresa elèctrica sense fonts de generació, sense mitjans de distribució, sense unitats de comercialització, i sense clients (brutal); també cal dir que va cremar com una teia quan l’escàndol del dèficit energètic de Califòrnia.
En plena crisis econòmica hem corregut a salvar els bancs, en canvi em deixat a la seva sort la gent menys afortunada. I de mica en mica a la caldera on cremen els paries de la terra comença ha haver overbooking, cada vegada més gent cau en l’espiral que porta a aquest pou sense retorn. Per una banda hi trobem una acció cap a la precarització de la vida de la gent corrent, aquella que s’anomenava classe mitja, però majoritàriament ens trobem una total manca d’idea que fa encara més cruel el transit per aquesta crisi. En canvi l’ajut als bancs encara que sembli contraproduent va ser necessari davant del desastre que venia; si haguessin deixat caure els bancs els estalvis, comptes corrents, assegurances, pensions... haguessin desaparegut, paralitzant l’economia mundial; els bancs i en definitiva el capital te segrestada l’economia.
Al Capitalisme se li en fot el mercat de bens i serveis que en principi seria el real. El seu mercat és el monetari, el dels valors (ja completament desvinculats de les empreses, bens i altres coses les quals representa que són la seva base) i sobretot l’especulació sobre les plusvàlues. La producció industrial per altre costat necessita costos barats per assolir plusvàlues; per aconseguir-ho fa per un costat abaratir les matèries primeres, i per una altre abaratir els sous. Les matèries primeres podríem dir que són gratis, estan en la natura i només s’han de recollir el cost és la ma d’obra per obtenir-les (amb això s’inclou l’obtenció d’energia). Així que tot acaba per abaratir la ma d’obra que es pot fer de dues maneres baixant el número de treballadors o abaixant el sou els que hi ha. Gràcies a la mecanització s’ha fet el primer abaixar el nombre de treballadors, però la desesperació dels descartats també ha fet baixar el sou dels pocs que treballen; rendibilitat total.
L’Estat del Benestar, el qual es fon a mesura que passa la crisis, només va ser una maniobra per parar l’avanç del comunisme a principis del segle XX i que es va anar mantenint durant el segle mentre varen existir els països socialistes. Una vegada morts els estats socialistes l’estat del benestar ja no era necessari, i aprofitant la crisi s’ha començat a desmantellar. Però l’arribada de l’estat del benestar va fer créixer la base de possibles consumidors produint un increment de la demanda i el que de vegades s’anomena cercle virtuós. Però el cercle virtuós te una limitació, el creixement no pot ser infinit. Per altre banda la producció industrial es basa en sous baixos, incompatibles amb una població consumidora, per tant varen enviar la producció al tercer món per un costat i varen augmentar la mecanització. Però les dues coses varen provocar la desaparició de la feina al Benestant Occident amb el resultat actual: no hi ha feina; però sense l’exercit de consumidors d’Occident i la mecanització a ultrança actual tampoc el tercer món tindrà treball aviat.
Partim d’una visió equivocada d’aquesta societat de Consum, el capitalisme apareix al segle XIX i només cal llegir les novel·les realistes de la època per comprovar l’infern que vivia la majoria d’europeus de la Època. Així doncs la Societat de Consum va ser només un efecte secundari de l’Estat del Benestar, però que per un costat ha donat una esperança de millor vida, trencada de forma dramàtica avui, i per una altre ha portat al planeta a una pressió insuportable que també està apunt d’esclatar.
Baixar sous és la única cosa que se’ls ha acudit a la UE per aconseguir que el sou no sigui tant determinant i poder donar feina a més gent. Aquesta tàctica ja la porta a terme la Dictadura Franquista on els sous eren paupèrrims però hi havia plena ocupació; però l’estat va haver de ser rescatat per la OCDE en els anys 60 (Desarrollismo). Com deia Marx “el Capitalisme és un gegant amb peus de fang” i ara que tornem inexorablement a la situació del segle XIX potser aquests profetes neoliberals farien be de llegir “el Capital” si és que la seva arrogància i ignorància els deixen.
Buenas.
ResponEliminaPerdone que le conteste en castellano, pues lo suyo sería en hacerlo en catalán, idioma en el que se escribe la entrada. Sin embargo, dado que desconozco la lengua, prefiero hacerlo así.
Me gustaría recalcar, antes de lo que diré más tarde, que el sentido de la entrada está bien: recortes en los salarios, volatilización del EdB (Estado del Bienestar), excesiva dependencia de Bruselas en los asuntos pertenecientes al área de economía, etc.
Sin embargo, considero erróneos algunos aspectos del presente escrito, como son los siguientes:
1. Menciona usted que la inflación no deja de subir, cuando esto no es así. El dato de inflación del año 2013 es del 0,3%, mientras que en lo que llevamos recorrido de 2014, las cifras rozan el cero o incluso son negativas (el peligro de la deflación). Ello muestra una perspectiva general de disminución de la inflación continuada en el tiempo.
2. Deja entrever que el capitalismo es únicamente el mercado financiero, olvidando en consecuencia que el mercado financiero y de divisas se basa en la economía 'de campo', la palpable -lo que no implica la no existencia de irregularidades y especulación-.
3. La teoría que ud. establece sobre que "el EdB solo fue una maniobra para parar el avance del comunismo a principios del siglo XX y que se fue manteniendo durante el siglo mientras existieron los países socialistas", tiene cierta lógica. Pero una tenue base, y es que ese comunismo utópico y autárquico nunca ha existido. No me olvido por ello de Lenin o Castro, por poner algunos ejemplos. Ni 'dictadura del proletariado' ni la sociedad comunista se han conseguido con ellos. Nunca fueron comunistas. Se escudaban en la ideología. Pero ahí siguen sus regímenes, y la sociedad comunista sigue sin aparecer.
Por último, y para poner punto y final, diría yo que, en cierto sentido, esto era necesario. Era necesario volver a la economía real. Los tiempos de burbuja eran anómalos, y es por ello que intentar regresar a ellos es un error. No obstante, hay que evitar que aquellos que, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, ponen la crisis como excusa para saciar sus ansias de capital. La cuestión es simple: "Salvar el capitalismo de los capitalistas".
Espero poder debatir con usted.
Un saludo, @adriantsn
Escritor de The Speedy News
Antes que nada reiterar las gracias por leerlo y el comentario. Sobre las tres apreciaciones que me hace:
EliminaPrimer punto Deflación: las estadísticas dicen que se han estancado e incluso han bajado los precios, pero lo primero que nos hemos de preguntar es que precios han bajado. Los productos de consumo directo continúan como mucho subiendo lentamente. Es obvio que la saturación de los bienes mobiliarios hace imposible la venta de estos cuando hay un montón de propietarios que tienen necesidad de convertirlos en dinero; pero el consumo de petróleo a nivel mundial ha bajado y en cambio los precios se mantienen (aunque aquí hay una nueva burbuja que va a tocar esta si de muerte la economía mundial http://rpujolviven.blogspot.com.es/2014/03/the-carbon-bubble.html). La deflación es algo que se teme porque ese día el capitalismo caerá.
Punto dos Economía Real: Porque el petróleo que ha bajado su consumo (por la crisis sólo) mantiene el precio y la producción (que ya no saben ni donde ponerlo); pues porque el petróleo que se extrae hoy fue comprado a futuro hace ocho o diez años a precio de pico. Pero no solo esto, el dinero se debió sacar de los beneficios financieros conseguidos de los fondos reestructurados, que para recordarlo fue donde se metieron todas la hipotecas después de mezclarlas con otros productos financieros y pasarlas de pasivo a activo por arte de magia (legal y matemáticamente coherente). Que quiero decir que se compran y venden bienes pero el 90% de estos bienes no son más que productos financieros que en algún rincón de la cadena infinita de productos y contraproductos hay algo que es material (y si es una casa sólo hay humo). El capitalismo va sólo a ganar dinero, y fabricar dinero es lo más fácil del mundo: haces un pagaré a 60 días y si te lo aceptan ese dinero lo acabas de inventar tú.
Punto tres Socialismo Real: Primero desde el punto de vista de Marx o Hegel la Rusia Zarista, la Cuba de Batista o la China Imperial nunca podrían ser sociedades donde triunfase la revolución, y de hecho no triunfo. Donde había peligro de revolución socialista y los empresarios lo sabían, eran las grandes las grandes zonas industriales de economía capitalista, que no había tantas a finales del XIX principios del XX. Y es en este tiempo cuando empieza el estado del bienestar, primero a nivel particular (paternalismo empresarial), y entre guerras a nivel nacional. Obviamente teniendo en cuenta como quedo Europa Occidental después de la segunda guerra mundial, con los partidos comunistas reforzados y una población a la cual se le exigieron un montón de sacrificios; no mantener e incluso no agrandar el inicial estado del bienestar habrían estallado revoluciones en toda Europa en la década de los 50, independientemente de que la URSS funcionara o no.
Entiendo lo que dice de la economía “real” que sería el mercantilismo. El capitalismo es insalvable, ya hubo una sociedad que funcionaba con economía capitalista plena, que era el Imperio Romano, y todos sabemos como acabó: estalló.
PD en un mundo finito el crecimiento indefinido es imposible http://rpujolvives.blogspot.com.es/2012/10/creixement-infinit.html a menos que inventes algo virtual, ese algo virtual es el dinero que crece hasta que pierde toda relación con el mundo real. A eso Marx lo llamaba “El Gigante de Pies de Barro del Capitalismo” yo prefiero Estafa Piramidal Global
Robert Pujol i Vives