El meu oncle

Quan notes realment que el temps passa no és en el aniversaris o veient créixer a les criatures. En realitat el pas del temps el notes quan enterres una generació. Però es clar no es viu de la mateixa manera. Quan enterres la dels avís la vida tot just comença, i a part de la pena per la pèrdua, la sensació és que ja ets gran; la dels pares en plena plenitud, és un toc d’alerta de que això s’acabarà; i quan li toqui la teva que això s'ha acabat i que un d’aquests acabaràs sent tu.

El Billar la seva gran passió

Però el meu oncle era un cas especial, no pertanyia exactament a la generació del meus pares, sinó que estava entremig de la meva i la d’ells. Es podria dir que vàrem córrer “juergas” junts. Per edat era el clàssic tío de la vintena d’anys que se’ns duia al meu germà i jo, al basquet i a trenta-mil llocs; de vegades amb els seus esbojarrats amics, mig bohemis i mig revolucionaris que vivien l’esclat del final dels anys setanta. Al meu oncle encara no li tocava morir.

Encara recordo sortir amb el SEAT 850, quatre més gos al darrera, a pescar. O quan vàrem  baixar a Barcelona amb la iaia Anna a veure els Halem Globetrotters, i ens perdérem tres vegades tornant; potser allà donant voltes pel mig de Gelida (és molt llar d’explicar com vàrem anar a parar a Gelida) no ho semblava tant, però mirat amb la perspectiva del temps les sitcoms es queden curtes del nivell d’hilaritat de la situació. Quan no ens volien deixar sortir del camp del Berga a tots els que acompanyàvem al Manresa l’any que va pujar a tercera; o a Granollers que sortirem per potes desprès d’eliminar l’Areslux de la Copa del Rei, l’any de la primera final (la que es va perdre). La diferència generacional es notava entre els pares, joves en ple desarrollisme de la dictadura, i ell un jove de l'emocionant post franquisme on s'havia de cremar tot i obrir-se al món.

No era persona que li agradés estudiar, i per tant es va posar a treballar ven jove. Però bona part de la seva vida la va fer treballant de transportista en torn de nit. Això li donava un horari diferent, és a dir normalment dormia per la tarda (cosa incompatible amb les dues criatures que érem el meu germà i jo), i els dissabtes a la tarda veiem la pel·lícula de la tele (blanc i negre) a un nivell tant baix, que ara de gran em permet distingir sorollets  molt fins en mig del xivarri; la iaia que no venia amb el control de volum incorporat (així com incís tant ella com me mare no necessitaven el WhatsApp per comunicar-se de pis a pis, usaben l’HipoUracanat Grit per l’escala o terrat), ens anava dient de tant en tant “No hacet ruido que despertareis al tiè”; fins que sentíem “Mama vol fer el favor de callar que no em deixa dormir”.

El meu oncle sempre va tenir vena artística; amant del jazz experimental i de tota corrent transgressora pel que fa la música; dibuixava i sobretot estava interessat en el còmic. I sobretot era un gran jugador de billar. Potser amb una mica més de sort, cosa que potser li va faltar, s’hagués pogut guanyar la vida així. Però va haver de treballar fort fins que un dia les forces l’abandonaren, afeblit va aconseguir sortir-se’n d’aquest tràngol però aquella força mai més la va tenir. Tanmateix va replantejar-se la vida de nou. No va a tornar a dibuixar com havia fet, però si va tornar a llegir i començar a escriure. Poesia prosa, descobrir el plaer de pensar, reflexionar i  expressar-ho sobre un paper. Al mateix temps tornar es bolcar també a l’altre gran passió de la seva vida: el billar.

La llàstima és que la malaltia que li va prendre les forces ara li ha llevat la vida. Ha tingut una vida plena. Amb disgustos i alegries com tothom. Amb una família que l’estima i que enyorarà la seva desaparició. Però sobretot era un home bo, d’aquells que ningú li tenía un retret i que sempre podies dir amb orgull “és el meu oncle”

Dedicat a Miquel Àngel Vives i Zamora (el meu oncle)