Manresans lladres, pillos i gormands

Una de les coses que més be fem els catalans és donar títols despectius a les poblacions veïnes. De fet el grau de proximitat endureix el nivell d’insult mutu sent cruel i despietat quan es tracta de barriades de la mateixa població i entre carrers. Tothom sap que a Sant Pol ningú pot demanar l’hora o la grandària del cap de la gent d’una ciutat propera. Manresa en te diverses; tothom sap la dita: “es troben un senyor de Sabadell, un home de Terrassa i un pagès de Manresa” i cobrint els 360 graus trobaríem a cada poble una dita o una altre referent a diferents defectes dels manresans. Totes tenen referencia a fets històrics més o menys galdosos que cada població veu de la seva manera.

Una de les més dures és la que dona títol a l’actual post:

"Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, San Fruitós, Sant Maurici gloriós."

I fa referencia al trasllat de les relíquies d’aquests màrtirs des del poble de Sant Fruitós (que com es pot observar te el nom d’un d’aquests sants) a la Basílica Col·legiata de Santa Maria de la Seu de Manresa el 31 d’agost de 1372.

La seu de Manresa

La historia és prou enrevessada, Manresa com a Ciutat Lliure amb el seu Consell de cent i patents pròpies, tenia els seus petits i grans problemes amb el Bisbe de Vic (Diòcesis on encara pertany) degut a que a part de ser el Bisbe (i a la Edat Mitjana això significava gran poder sobre els seus feligresos) era un poderós senyor feudal amb molts interessos entrecreuats amb la ciutat, cosa que en parlaré al final; així que la ciutat va estar maldant per un bisbat propi (que pogués controlar) tota la edat mitjana i edat moderna fins el 1714. D’aquesta manera varen decidir ampliar la antiga Basílica romànica i construir una de gòtica, la actual Seu, amb palau episcopal inclòs; l’objectiu era construir ja la catedral. Però al segle XIV no hi havia catedral que no tingues relíquies, així que segurament pensaren fer com altres anar a buscar-ne en Terra Santa; encara que en realitat no calia anar tant lluny. Al poble del costat tenien enterrats tres màrtirs principals: Santa Agnès (de Roma encara que te sepultura allà, tots sabem que això de les relíquies), Sant Maurici el legionari (encara que aquest Sant com Sant Jordi sempre se’ls ha considerat llegenda), y Sant Fruitós primer Bisbe de Tarraco i portador del cristianisme a la nostra terra (més plausible). Sigui com sigui al costat mateix de casa hi havia un tresor a l’espera de ser agafat. Per tant varen anar a visitar el Nunci Papal per aconseguir el trasllat; aquest va ser concedit però el Nunci va posar una condició: posar-se d’acord amb el Bisbe. El bisbe acabar per accedir, tanmateix la població de Sant Fruitós si negà encara que van haver de claudicar al rebre ordre des de Manresa i Vic de deixar traslladar-los, cosa que finalment succeir sortint en solemne processó el dia 30 d’agost i ubicades definitivament a la cripta de la basílica el 31 convertint-se aquest dos dies en la data de la Festa Major.

Aquest fet tan rellevant és sovint oblidat. No és estrany que molta gent (fins i tot manresans) associïn la Festa Major de Manresa a Sant Ramon Nonat que te la festivitat en 31 d’agost i està molt vinculat a una població propera que és Cardona. Tanmateix Sant Ramon no te cap vincle amb la ciutat tant en vida com en la mort. 

Manresa altrament te vincles amb altres sants, i un dels molt importants: Sant Ignasi de Loiola. La estada a la ciutat no va passar desapercebuda, sent un dels pocs fets que han posat la ciutat en la historia mundial (a part de la batalla del Bruc). Durant la seva estada escrigué els exercicis espirituals, la base de tota la reforma Ignasiana; a part de ser el lloc on patirà les seves experiències místiques “els raptes”. S’hi registren dos miracles un de principal la sudoració de sang del Crist de la Creu del Tort, imatge que hi ha hagut des del moment que la vauma on resava (Santa Cova) s’hi edificà una capella, però mai acabat de corroborar, i el del Pou de la Gallina, aquest oficial i més popular on una nena anomenada Agnés (us a sona el nom) se li caigué la gallina al pou i el Sant la va ressuscitar.

Sant Ignasi pot ser el Sant de la Ciutat però el miracle per excel·lència és el de la Llum. Tornat al segle XIV mig segle avanç del capítol del trasllat dels cossos, la construcció d’un canal acabar amb excomunió i bisbecidi; d’aquí que el Nunci obligar avanç a posar-se d’acord la ciutat y el bisbat per aquest trasllat. El clima de la Catalunya dels segles XIV no diferia massa de l’actual, amb sequeres repetitives. Manresa disposava d’un riu proper, el Cardaner, que te un defecte: una muntanya de sal a la seva riba; però per la ciutat i altres poblacions per on passa el riu no tenien massa problema quan l’estiatge deixava el riu insalubre per la salinitat, perquè disposaven d’una gran quantitat de fonts per proveir-se. Però les sequeres eixugava les fonts i baixava molt avall els nivells freàtics dels pous de la ciutat, així que decidiren fer un canal per portar l’aigua del riu, en principi Cardener, però es descartà degut a la salinitat en els estiatges; per tant es decidir anar a buscar-la al Llobregat, el que seria el primer transvasament entre conques de Catalunya, una obra que s’encarrega a qui havia fet el primer gran canal des de l’època romana (Sèquia Monar de Girona) Guillem Catà.

Tot i aconseguir els permisos i excepcions fiscals per part de la Generalitat i el rei (Pere III) un problema amb les compensacions als molins propietat del bisbe ubicats a Sallent, varen començar a tensar les relacions ja tenses entre la ciutat i el bisbe. S’arribà a un punt complicat on el bisbe es nega a que passès el canal per unes terres de la seva senyoria (el municipi de Sallent precisament) ja comprades al propietari. La ciutat davant la paralització de l’obra envia la milícia y pren les terres; el Bisbe s’enfada i excomunica la ciutat dictant un entredit (una espècie de patent per beneir el saqueig) el consell de la ciutat va a parlar amb al Bisbe (acompanyat òbviament per la milícia) i misteriosament el bisbe acaba mort (sembla ser que va baixar les escales amb el cap). Aquesta disputa molta gracia no feia dins del Principat, immersa la Corona d’Aragó en diverses guerres, així que el nou bisbe va ser més conciliador i arribaren a un acord la ciutat i la diòcesi (econòmic es clar).

Gravat que il·lustra el miracle de la Misteriosa Llum

Tanmateix continuava havent una excomunicació. Això es resolguè el 21 de febrer de 1345 quan una llum en forma de bola, provinent de Montserrat entrar per l’antic Rosetó de l’església del Carme (avui no existeix perquè el municipi revolucionari durant la guerra va convertir la preciosa església gòtica en el balastre on avui hi ha edificada la llar d’infants de la Plaça Catalunya), es dividir en tres boletes més fent repicar campanes... Aquesta era una prova fefaent de la voluntat Divina i es retiraren els dictats amb la corresponent butlla papal.

Per no deixar cap dubte els Goigs  ho deixen clar:

“Poc avanç que fou mig dia sent el temps clar i serè”

Les muntanyes estan a l’oest per tant no es cap reflex del Sol, i cap núvol que pogués produir un llamp. Des de petit he sentit tota mena d’especulacions de que podia ser la Llum; però el més plausible és el d’un llamp bola que és un fenomen molt estrany i poc estudiat. No se sap com un llamp pot quedar-se capturat dins una esfera i moure’s erràticament fins trobar un lloc on descarregar-se, que en el cas de la Llum va ser justament la pila baptismal (que tampoc existeix gràcies als revolucionaris) tal com descriu la llegenda. De fet per algú que no creu en els miracles troba curiós que es donés un llamp bola tant oportunament.

En fi com podem observar a tot arreu hi ha historia. Fins i tot una ciutat tant insulsa com Manresa podem trobar fets susceptibles de ser guions de cinema. Per tan cal tenir sempre els ulls oberts on es va perquè per insignificant que sigui el lloc aquest segur que te moltes històries interessants per explicar que només cal buscar.