Populisme, Democràcia i Aristocràcia

Quan parlem d’Aristocràcia sempre pensem en un grup de persones amb títol Nobiliari heretat des de l’Edat Mitjana; per ser més exactes la organització de Senyors creada per Carlemany al crear el feudalisme. Però de fet el terme l’inventà Plató per designar als qui havien de regir la seva República. Literalment significa govern dels millors (quelcom impossible com vaig exposar en un escrit anterior), i es referia a que el govern només el podien exercir els més capacitats de la societat. Òbviament no es referia a una Noblesa hereditària, molt comuna en els humans, sinó que la societat havia d’escollir de forma objectiva qui eren els millors i cedir-los el poder total.

Àgora d'Atenes

Dos mil anys desprès sabem que aquesta República Platònica ha acabat sent la base teòrica del Feixisme; no perquè la fos, el feixisme és anterior, sinó perquè era la justificació teòrica del feixisme classista del mateix Plató. Atenes, pàtria de Plató, exercia una democràcia radical; on els càrrecs eren per sorteig i les decisions es prenien a la Àgora. Plató tenia com a mestre Sòcrates, molt crític amb la democràcia Atenenca. Sòcrates creia que la majoria d’atenencs es movien més pels seus espuris interessos avanç que pel be comú de la república; sent aquesta la base de l’èxit d’oradors amb retòrica populista, els quals agitant pors i cobdícies, aconseguien beneficis per part de l’estat a costa del dany dels ciutadans. Plató intentar dues vegades portar a terme la seva república amb resultats nefastos (en una va acabar venut com esclau), però sí el temps li va donar la raó: la Àgora va decidir atacar Siracusa quan només els calia enviar tropes per desbloquejar l’aliada Egesta en la Guerra del Peloponès, un atac de cobdícia i excés de supèrbia va fer que l’Ágora envies tot l’exercit Atenenc i el perdessin, Atenes va passar de tenir en escac a Esparta a que aquesta li fes el mat directa.

No hi ha res que faci més por a les oligarquies que una democràcia. Podríem pensar que perquè trencarien la seva hegemonia, quelcom del tot fals. Les oligarquies les sustenta el poble en el poder, el qual ho fa perquè creu que amb ella viuen millor, fins que un nou aspirant a oligarca els torna a seduir i es canvien a ell. Això es un desastre des del seu  punt de vista tendint, a partir dels ressorts del poder, a bloquejar l’accés incontrolat al seu selecte club, esdevenint Aristocràcia. Per exemple l’estructura de partits impedeix l’accés de la gent no vinculada a les persones que ostenten el control d’aquests. en més de 35 anys de Democràcia a Espanya s’ha consolidat una nova Aristocràcia vinculada a les famílies que ja ostentaven el poder en l’administració pública, convertint-se els partits en una extensió d’aquesta.

El poble és fàcilment seduïble. Encara que la gràcia no està en ser ben parlat, guapo o encantador, coses que veritablement ajuden; sinó trobar el ressort que dispari la fascinació pel nou líder. Catalunya al segle XV es va enamorar del Princep de Viana, provocant al final, i amb el príncep ja mort de dies, una guerra civil. Però se’ns dubte un moment delicat, on les incerteses i les pors estiguin en primer terme provoquen l’aparició del Salvapàtries. Aquest personatge canalitza aquestes pors, convertint-les amb certeses i esperança. No importa que el seu missatge sigui contradictori o poc realista, el més important és que obre una llum i els seus seguidors faran el que sigui per evitar que es trenqui.

L’aparició de Podemos és una mica aquesta llum d’esperança. Una part important de la societat ha passat de tenir un futur, o si més no això creien, a no tenir segur com sobreviure l’endemà. Es senten estafats, amb justícia, quan el govern i altres actors socials els empenyien a comprar bens i viure per sobre de les seves possibilitats, i ara els han deixat penjats. Òbviament ningú els va obligar a contreure aquests deutes, però ells no estaven preparats per entendre que estaven fent; només que els deien que allò era un xollo i que ho feia tothom. Però de cop ha aparegut una llum en l’horitzó, algú que els diu que ells no tenen cap responsabilitat, que els hi marca quins son els responsables de la seva desgracia i que els cremaran com les bruixes del segle VI al mig de la plaça. No els hi expliquen com arreglaran la situació, però prometen sang, i tenint en compte l’enuig col·lectiu, és un bon reclam publicitari.

Una convinació que no falla

Curiosament Podemos també s’alimenta de l’administració pública. El seu líder és professor titular d’universitat, i curiosament és parella d’una dirigent d’un dels partits amb els quals es disputa l’electorat IU. Tanmateix un dirigent seu ha estat enganxat en una irregularitat administrativa dins d’aquest àmbit, disculpable perquè qui més qui menys que està en la universitat ha hagut de fer alguna trampa d’aquestes per sobreviure, però poc estètica si pregonem una regeneració (la gent estafa segons les seves possibilitats mai per sobre), i fatalment gestionada al recórrer al i tu més dels qui critiquen.

Mals temps per la democràcia, no oblidem que Juli Caesar volia acabar amb la corrupció dels Patricis i regenerar la democràcia, i va morir com a Dictador Vitalici amb aspiracions a rei. Tornat a Atenes cada vegada que un Tirà es feia amb el poder era per salvar el poble i la democràcia.