No sabem el que ens estem jugant

El compte enrere segurament ja ha vençut i el Canvi Climàtic és inevitable, tanmateix persistir en cometre el mateix error només ens portarà a empitjorar les coses.

Els lobbis del petroli i el carbó han guanyat la partida democràtica. Les urnes continúen recolzant a quí protegeix el carbó i el petroli. Tant se val les manifestacions de final d’abril (2017) o tantes d’altres que es puguin fer, la realitat és qui parla de “que no hi ha per tant” te més credibilitat que tots els estudis i demostracions per part de la natura. Podria recordar articles anteriors sobre la realitat que percebem (llegir “Ignorar l’evidència”) però la qüestió és més complexa del que podríem pensar.

L'escalfament no te aturador

L’any 2007 l’economia mundial va saltar pels aires. Els motius són diversos però el principal és que la riquesa mundial, o més ben dit, el que entenem com riquesa mundial no existeix en realitat. Bilions o trilions d’euros no és més que una xifra dins d’un ordinador. El 90% de les transaccions comercials del nostre món ho són financeres, sent aquestes bàsicament apostes sobre el preu que tindrà en un futur proper certs títols que representen coses tant diverses des de contractes naviliers fins assegurances de cames de jugadors. Sí les llotges mundials no difereixen en res a les cases d’apostes per internet que s’anuncien tant alegrament per Internet o avanç de qualsevol esdeveniment esportiu.

Com explicava en “Valor, Preu i Qualitat” el preu no és més que el què estem disposats a donar a canvi de cert article que te un altre i aquest segon hi estigui d’acord; el preu és només un acord d’intercanvi, relacionat òbviament amb el valor dels objectes d’intercanvi però no necessàriament. Els diners varen ser en aquest sentit un gran invent que “homogeneïtza” d’alguna manera aquests intercanvis. Però els humans posats a idealitzar i extrapolar hem donat als diners materialitat (no em refereixo a les estampetes numerades ni els botonets metàl·lics amb els quals identifiquem els diners), i intercanviem els diners com si es tractés de quelcom real.

La crisis del 2007 ens ha mostrat que l’actual riquesa mundial és quelcom no real. Les nostres pensions estan condicionades a que d’aquí set anys no hi hagi una sequera al Brasil per exemple, cosa totalment imprevisible; i el pitjor és que en realitat de tots aquest que els depèn la pensió de quin clima farà el Brasil l’any 2025 una part, la major, depenen del que te més possibilitats de que es produeixi; en canvi una altre part està apostant en contra, de manera que els seus guanys seran majors. Qui diu pensions pot parlar de fons d’inversió, capitalització de tota mena d’indústria o nacions senceres. La situació pot semblar una bogeria però tots, inclosa la banca cívica que només difereix amb el tipus d’aposta, apostem tot el que tenim de forma inconscient.

Apostar està en la manera de ser del esser humà. De fet no és bo ni dolent sinó obligatori per qualsevol decisió a futurs, tant a l’hora d’escollir feina, parella o plat en restaurant. La qüestió no està en l’aposta sinó en que estàs disposat a perdre. Si apostes tot el que tens poden passar dues coses que guanyis o perdis, perdent ho perds tot. Quan això es fa conscientment no hi ha res a dir, algun motiu hi haurà i si no és problema de qui ho ha. Però realment sabem que ens estem jugant?

L’aposta per l’energia fòssil ha enriquit a molta gent, sumat a un consum desaforat d’energia de l’últim quart de segle ha portat a la major part de la riquesa, tant de les grans fortunes com dels petits estalviadors, a buscar aquesta forma fàcil d’increment. Sí els teus estalvis estan invertits en futurs de petroli, els estats tenen bona part dels seus fons monetaris invertits en petroli i us faríeu creus de la de negocis que el seu finançament està garantit per l’extracció de petroli.

Les venes de la nostra economia

La bombolla del petroli i el carbó és tant gran que el petit constipat de l’any 2013 va crear una tempesta financera que avui encara no ha recuperat (si algú te un fons d’inversió sabrà de que li parlo)(els conductors això sí varen aplaudir). Acomplir els compromisos de Paris implicarà pèrdues financeres severes que el capital no està disposat a assumir, però per la petita classe mitja serà inassolible.  Pensem que el protocol de Paris és de mínims, tant de mínims que no servirà per res; si realment volem fer quelcom valid, les mesures hauran de ser tant dràstiques que paralitzarem l’economia mundial.

La pregunta que ens hem de fer és Rebentem l’economia mundial per veure si podem reconduir el problema climàtic? O Continuem posant gasolina al sistema climàtic i aquest se’ns endugui per davant? Aquesta és la decisió. No són bones noticies perquè apostem el que apostem perdrem, però mentre que en la primera potser tenim alguna oportunitat, la segona serà un “game over” de la nostra espècie. És la hora de les decisions valentes i difícils però avui ens juguem tenir o no futur com espècie.