Valor, Preu i Qualitat

Molt sovint creiem que valor i preu són termes volen dir el mateix, però en realitat no són la mateixa cosa tanmateix  estan relacionats. Tot te un valor, però no necessàriament un preu. El preu és el que acabes pagant, o intercanviant que pel cas és el mateix, per quelcom, i no necessàriament un objecte por ser qualsevol cosa o servei, que un altre et cedeix a tu. Això significa que per haver preu ha d’haver intercanvi, i és llavors quan apareix el preu. Per tant el preu dependrà del condicionants del moment en que es fa l’intercanvi. Per exemple si ens fixem en el preu del peix fresc del mercat aquest varia durant el dia, sent més car a l’inici que a l’hora de tancar la parada; això és degut a la pèrdua de perspectives de venta: quan torni a obrir la peixateria a l’endemà aquest peix deixarà de poder-se vendre per fresc (això tampoc vol dir que no sigui comestible, només ha perdut una qualitat). Però en realitat el peix de la peixateria no ha deixat de ser fresc en tot el dia tot i el canvi de preu, de la mateixa manera que tampoc han canviat els seus poders nutricionals; és a dir durant el dia no ha canviat el seu valor però sí el seu preu.

 

El valor és una qualitat. De qualitats hi ha de molta mena, tot i que podríem dir que hi ha de absolutes, com el color, i de relatives com bo i dolent; la manera en que són definides per nosaltres les fa totes relatives per molt objectiva i absoluta que sigui la qualitat.
El valor és sens dubta una qualitat molt relativa. Valorar és el que fem constantment amb el que ens envolta. I com és lògic valorem des del nostre i particular punt de vista, ni tampoc és constant perquè les circumstancies de les persones canvien en el temps, i el que pots valorar molt avui demà pot no valdre res. Tot te un valor respecta a la persona que el valora. D’aquí la confusió amb el preu per que semblen dues coses molt semblants però el preu només és el que intercanviem, i no necessàriament ha de tenir relació amb el valor; per dir-ho d’una altre manera no només serà diferent el valor dels objectes intercanviats respecte els intercanviadors, sinó que l’intercanvi no te tampoc que ser equivalent podent-se donar el cas que els dos guanyin, obtinguin quelcom més valuós que el donen. Aquest podria ser l’objectiu de l’intercanvi encara que no necessàriament és així: tu pots intercanviar quelcom que per l’altre sigui molt valuós i per tu ser una futilesa i fer-li pagar un preu alt aprofitant la situació, tanmateix pots regalar quelcom valuós per tu senzillament per solidaritat o amb l’expectativa d’un possible guany futur; per tant el preu està relacionat amb el valor però no és proporcional a aquest. 
La qualitat és la manera en que ordenem el mon. Cada cosa que conforma el mon sigui: material, immaterial, col·lectiva o espiritual; ve definida pel  seu concepte. Per exemple els essers humans som definits per un únic concepte, el qual s’expressa en diverses paraules, sigui per la diversitat de llengües o senzillament diferenciació de matisos, modismes i registres, però tots indiquen el mateix concepte.  Una vegada identificats be s’han de distingir, d’entrada si són dues coses diferents no ocuparan el mateix lloc al mateix temps, però això és molt pobre a part que la conceptualització sempre és molt general. Doncs per individualitzar identifiquem qualitats vinculades al concepte i que podem aplicar a cada individu identificat per aquest concepte com si es tractés d’etiquetes. No hi ha dues coses exactament iguals tot i que es poden assemblar molt. D’altre banda la divisió tant conceptual con la qualificació dels individus és totalment arbitraria que depèn de les circumstàncies i el moment. Per els Inuit, el que en les nostres latituds més meridionals és neu, per ells és una amalgama de coses diferents que no són el mateix, tanmateix el mateix blanc te una riquesa cromàtica imperceptible per nosaltres, tot hi tenir els mateixos ulls; com succeeix amb els músics i musicòlegs la majoria dels humans no som capaços de distingir tot el que sona, tot i escoltar exactament el mateix so.
De la mateixa manera que els conceptes entre ells tenen les fronteres definitòries una mica difuminades, les qualitats encara ho són més. La qualitat de ser alt o baix, per exemple; mentre que una persona amb 1,7 m a la Xina se la pot considerar alta, a la regió dels grans llacs africans o Etiòpia seria un tap de bassa. Però la relativització te un límit i aquest és el criteri. Que una cosa sigui bona o dolenta admet moltes maneres de veure-ho, però un aliment o un verí que mata bo no és, inclús ho admetria un assassí. El criteri intenta establir algunes fronteres entre les qualitats. També cal pensar que aquests criteris també depenen de la societat que els usa així com les circumstàncies que la defineixen, els criteris com tot el que fa relació als humans canvia segons els temps.
La nostra societat extremadament burocratitzada intenta fixar aquests criteris establint normatives i estàndards. Aquest en principi servirien per certificar que quelcom te la qualitat que se li pressuposa. A l’hora de la veritat davant el fet que les qualitats són poc objectives i tenen una dependència massa alta amb la seva definició, deixen això en un segon pla i el que normalitzen són els procediments per assegurar que el producte, servei o el que sigui estigui dins dels paràmetres del criteri sense posar-se en com o quins són aquests paràmetres; es pot vendre merda seca embotellada i complir rigorosament una ISO.
També hem de pensar que vol dir tenir la qualitat que es pressuposa. Diem que hi ha productes de major qualitat que d’altres, en sí l’afirmació és totalment naïf. La frase en si significa que les qualitats que volem trobar en un producte estan més ben definides en un producte que en la resta, però major qualitat, que és que en te més que la resta de productes iguals, no; per exemple ser una merda lligada amb un cordill és una qualitat com qualsevol altre encara que potser no seria una de les que voldrien trobar en un producte (però sorpreses sempre hi ha).
Òbviament un producte de la mal anomenada major “qualitat” se li pressuposa un major valor. D’aquesta manera si augmentem la “qualitat” augmentem el seu valor. Suposem un flequer que fa pa, aquest està fet amb farina, aigua, i sal; s’amassa es deixa reposar i s’enforna; al final es deixa en un prestatge i nosaltres el comprem. Si el pa està fet amb bona farina, s’han respectat els temps i tota la manipulació ha estat correcta el pa que ens donaran és òptim. Com podem fer per poder-lo valorar més? Molt senzill augmentem la qualitat: hi posarem a cada barra una bossa de transpiració controlable per mantenir les condicions organolèptiques, hi afegirem una etiqueta on podrem veure la traçabilitat fins de la matèria orgànica que ha entrat en la planta de compostatge que ha fabricat l’adob orgànic usat en el camp de blat, i com a cirereta una altre etiqueta amb un codi QR que està vinculat al GPS de la furgoneta que ha portat el pa fins al lloc de compra i al activar-lo arribarà un SMS o Whats-up indicant trajecte parades i si el xofer s’ha rentat les mans desprès d’anar al lavabo. Això a millorat el pa? No perquè el pa ja era òptim i la resta són adorns com els del arbre de Nadal.
Faig esment que en cap moment estic parlant de valors numèrics. El valor com tota qualitat és comparatiu. De fet el valor és una relació d'equivalència que establim entre les diferents coses que ens envolten. Com tota relació de correspondència aquesta és transitiva, si A val més que B i B val més que C, A val més que C; o el que és el mateix si A te el mateix valor que B i B el mateix que C, a les hores A i C valen el mateix. Això ens permet establir patrons i en definitiva establir barems. I aquí tenim el primer que ens ve al cap quan pensem en preu: un número i una unitat monetària. I per molt que pensem que el mal del nostre mon són els diners aquest ha estat l’invent més important i segurament millor de la humanitat, per exemple ni el mon comunista (els Khemers Rojos no compten) ni les comunes anarquistes franceses de desprès de la guerra Franco-Prussiana el van abolir. El diner mirat en perspectiva és la forma més justa d’intercanvi, no és el diner qui fa injustícies són els especuladors i la població en general que en fan mal us. També se l'ha mitificat, perquè el diner (monedes, bitllets, talons...) com objecte no te cap valor; 10€ et permeten comprar menjar i potser fer un menú barat, però el bitllet físic no te’l pots menjar; 10€ compraràs combustible pel cotxe, però no hi ha cap lloc en el cotxe on entrar el bitllet i te’l faci córrer; i 10€ compren medicines però per molt que te’ls freguis pel coll et trauran el mal.
Amb la crisi han proliferat els mercats d’intercanvi, però aquest és difícil sense un barem monetari. No és un problema de la manca de costum senzillament les coses ni objectivament tenen valors equivalents. Suposem que tinc una vaca i la vull intercanviar per gallines, però una vaca no es pot intercanviar per una gallina; i establim que una vaca són set gallines. Be hem fet un intercanvi just però jo que faig amb set gallines, les puc canviar per un moble però em demana les set gallines, clar això de fet és el mateix que canviar el moble per la vaca i m’hagués estalviat el primer intercanvi a part que vull una gallina, solució li dono una gallina i un porc però el moble llavors no és suficient la qual cosa el fuster ha de buscar quelcom més per donar-me i jo espavilar-me per les cinc gallines que encara em queden. Per resoldre això els mercats d’intercanvi s’han inventat una mena de crèdits que es posen en una bossa i que es fan servir per cobrir les diferències, és a dir s’han inventat una moneda.
Com he dit tot te un valor però no un preu. Però la societat actual està posant preu a tot. Aquest sistema economicista aprofita que tot te un valor per associar-li un preu. Encara que l’intercanvi monetari és segurament el més just de tots els sistemes d’intercanvi, no podem donar un valor econòmic a absolutament tot. La llibertat, la vida o la dignitat són molt valuoses o no però el que segur que no tenen és preu perquè no es poden vendre. Avui els nostres dirigents sembla que això ho han oblidat, i tracten com a vulgars mercaderies els nostres drets. I nosaltres com a ingenus Fausts hem venut la nostra ànima a canvi de quincalla.