La vulnerabilitat de l’optimització
La societat de la informació s’ha imposat gracies a una pretesa seguretat sobre humana quan te els mateixos problemes que la humana.
L’optimització és aconseguir el millor resultat amb els recursos disponibles, però sovint es limita en aconseguir el mateix resultat amb el mínim de recursos. En el primer cas els recursos són fixes i busquem la màxima rendibilitat en el resultat, en el segon el resultat és el que és fixe i se l’optimitza empobrint els recursos fins que acaba sent el millor resultat per aquells pobres recursos.
La tota totpoderosa Informàtica és vulnerable com nosaltres
l’optimització és un procés lògic d’estalvi. A l’hora de la veritat l’únic que val és l’estalvi a ultrança, perquè desenganyem-nos la vida és una carrera de resistència on guanya no qui millor ho fa sinó qui resta l’últim, per tant lo important és reservar recursos per poder continuar lluitant demà.
És molt complicat protegir un portal informàtic destinat a rebre peticions d’usuari per molts sistemes defensius que s’usin. No existeix la fortalesa inexpugnable. Una fortalesa és una bandera defensada per un exercit que te un gran problema: la bandera està lligada a un pal que no es mou de lloc. Ja pots fer les defenses més complicades que puguis imaginar, la bandera està allà i tard o d’hora algú trobarà la manera de superar-les. Només és qüestió de temps i la bandera o el portal informàtic no es mourà del lloc.
La redundància com el seu nom indica no aporta res als processos, com tampoc ho aporten els plans B. Quan més òptim és un sistema, procés o esser viu; més depenent és dels seus recursos i condicions de contorn. Al mateix temps més vulnerable es torna als atacs. Si el nostre vehicle depengués d’un subministrament continu de combustible i no tingués un dipòsit aquest no podria sortir mai de la benzinera. Com ens expliquen en cada Gran Premi de Formula 1 quanta menys benzina arrossegues més rendiment te el vehicle. La solució és tenir dipòsits petits i benzineres més sovint; però quanta menys benzina emmagatzema menys pèrdues te, de manera que si calcula be quanta benzina subministra pot aconseguir tenir un romanent mínim, minimitzant les pèrdues i per tant optimitzant el resultat. Podem anar afegint “si”, i “si”, i “si”... els quals aniran reduint costos, però què passa quan aquests “si” fallen, doncs que tot el que depèn del “si” falla així com el que depèn del que ha fallat, i així propagant-se avall. El gran handicap està en que la majoria de sistemes són circulars i la cadena de fallides acaba donant la volta paralitzant-ho tot.
Els grans sistemes incorporen la ineficàcia de l’individualisme humà. Els humans no són formigues i com explicava en “John Nash i la mort del Mascle Alfa” l’objectiu particular sempre passa per damunt del col·lectiu. Així doncs l’interès i el criteri de la majoria d’integrants de l’organització posen en les accions que fan, estan en funció del que hi guanyo, siguin beneficis polítics dins de l’organització o senzillament comoditat. Masses coses passen per desídia que llavors es magnifiquen o amaguen segons l’interès de cada un que les detecta o comet, fent que la visió global sigui distorsionada i variada. Llavors es veu que les coses no acaben d’anar però no es troben solucions per visió esbiaixada o interessada. No és d’estranyar que una de les sentencies més recurrents dels empleats de les grans companyies sigui parlar de la incompetència de caps i companys (òbviament no de la seva). (Llegir Els cretins que ens governen)
La conclusió seria que les grans corporacions i sistemes tenen els dies comptats, però això no passa i cada vegada el que són és més grans i poderoses. Tanmateix cada vegada són més ineficients, basant tot només en l’optimització a base de reduir costos que aconsegueixen xafant per resistència la competència dels petits. Això només és una cursa cap el barranc del no queden més petits, i quan això es produeixi, quelcom que ha succeït alguna vegada, senzillament s’enfonsaran.
Si sumem la ineficiència de les grans corporacions al problema de la vulnerabilitat dels portals, trobem que un ridícul atac en un lloc concret posa en escac la nostra societat. Cada vegada hi ha més atacs informàtics que són noticia per la seva severitat. Però el problema no és tant l’exposat a dalt com les conseqüències que això comporten. L’optimització a ultrança està avui recolzada per una informatització global i interconnexió dels sistemes informàtics. Aquestes màquines no són infal·libles ni intel·ligents, només són més eficients tant quan l’encerten com quan la fallen. No són infal·libles perquè al final qui ho programa és una persona la qual pot fallar a l’hora de fer el programa; pot fallar a l’hora de fer la anàlisis de que ha de fer ajudat pel fet que la complexitat de les organitzacions humanes la hem traslladat als sistemes informàtics, amb els mateixos problemes de visibilitat i esbiaig; i pot fallar a l’hora d’optimitzar el procés de fabricació del programa, reaprofitant parts d’altres programes, desconeixent el programador la totalitat infinitat de capes per on corren els programes així com el seu funcionament, o senzillament no haver posat suficients recursos a l’hora de fer alguna de la infinitat de components que composen cada una de les aplicacions informàtiques que usem cada dia.
Tot sistema informàtic pot ser víctima d'un Hacker
Per algun motiu psicològic que deu estar lligat al fet de creure en la màgia, els humans fem confiança en uns sistemes informàtics que tot hi ser robustos i fiables, no ho són al 100% com per confiar tantes coses sense un pla B. Desprès de la segona Guerra Mundial hi havia por a les bombes atòmiques, tanmateix un virus pot ser una arma més letal que tot l’arsenal nuclear.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada