L'opi del poble

Karl Marx batejà com a opi del poble la religió. L’anomenà així perquè aquesta alienava a les persones amb una promesa de pau i felicitat fora del mon real, en una altre dimensió; de la mateixa manera que els opiacis anestesien químicament, transportant a la persona al son de la felicitat. Karl Marx va viure a finals del S XIX on la gent popular només tenia tres distraccions a part de treballar i portar fills al mon: el joc, veure (alcohol per suposat) i creure. Els dos primers són rebutjats socialment, el tercer és la raó de ser de la majoria de la societat (sigui de la creença que sigui) però que Marx, que era per damunt de tot materialista, ho identificava com una trampa més per fer dimitir a la persona del mon on vivia. Si Marx hagués viscut al segle XXI hagués identificat un altre alienador de la població més potent que la religió: el Futbol.

 

De futbol existeixen de moltes classes, però al que em refereixo és al que podríem anomenar universal, tot hi que als EUA l’anomenen regional* o soccer. De fet podríem estendre-ho a qualsevol joc amb pilota, però a l’hora de la veritat pocs seguidors d’altres esports ho són exclusivament d’aquest afegint a aquesta l’afició al Futbol.
Podríem comparar-lo amb una religió. Disposa de litúrgies, te un credo, relíquies, fins i tot hi ha ídols** . Milions de persones arreu del mon són capaces de bogeries per assistir a un encontre concret, d’altres organitzen la seva vida al voltant de les evolucions del seu equip, relegant família, treball i comunitat a un segon tirant a tercer pla. I com és lògic disposa de  fanàtics disposats a matar o morir, arribant a nivells de violència extrema entre seguidors de diferents equips. Però el que més acosta aquesta activitat al de qualsevol religió és la senzillesa d’idees, quan més simple i senzill és el missatge o execució més fàcil és d’aprendre i ràpidament pots convertir-te en un expert: tothom pot aportar criteri al comentari sobre una jugada polèmica de futbol, en canvi no sobre la reproducció del Krill oceànic.
Aquest joc és molt simple dos grups d’igual nombre de jugadors intenten introduir per la porta que defensa el grup contrari una pilota (objecte esfèric que bota) tantes vegades com sigui possible sense usar les mans, guanya qui més vegades l’introdueix dins de la porta contraria. No te més. Per assegurar aquest objectiu i afavorir l’espectacle, perquè aquest joc ho fan professionals els quals els va a veure un públic, s’han implementat tot un seguit de normes també senzilles però de difícil aplicació i per aquest motiu les van variant sovint. Per alguna raó estranya cada canvi complica més l’aplicació de la norma sigui perquè amplia l’ambigüitat d’aquesta o senzillament els mitjans a disposició del jutge no són suficients.
Mirat des de fora pot semblar que alguna cosa falla quan cada vegada que hi ha una modificació sembla que és per pitjor, i en aquest sentit hauríem de fer dues consideracions: primer els dirigents d’aquest esport són antics practicants, per practicar aquest esport es necessita cap, sobretot dur per percutir la pilota, i no s’exigeix ni titulacions acadèmiques  ni que siguin capaços de sortir de casa seva sense necessitat de GPS, per tant aquest esport no el dirigeixen possibles candidat a Nobel precisament; segon i més important un partit dura com a molt 120 minuts, la resta de temps entre partit i partit s’ha d’omplir amb quelcom, i aquest quelcom és la controvèrsia, unes normes clares i fàcils d’aplicar no donen polèmica i els addictes es queden sense tema per continuar connectats. En definitiva és la conjunció d’uns personatges que com els gurus de la tribu viuen com a deus a costa dels feligresos, no són molt intel·ligents però tant se val perquè la seva incompetència ja va be, altres esports també senzills i amb normes clares i de fàcil execució han quedat completament ofegats per l’omnipresència d’aquest esport, el qual genera debats mundials sobre futileses.
El més impressionant d’aquesta activitat que no te cap mena d’incidència real sobre la vida dels seus seguidors és l’anomenada premsa esportiva. En realitat s’hauria d’anomenar premsa futbolera perquè només surt Futbol i una mica d’altres esports perquè no sigui dit. Aquesta posa al dia els seguidors de les novetats sobretot del seu equip, la resta d’equips com si es volen morir; i d’aquesta manera hi ha tants diaris esportius com equips amb numero suficient de seguidors per mantenir-los. Com que és molt difícil poder omplir un diari amb suficients noticies com per no semblar el programa d’actes d’una festa major de barri, on dels quinze fulls que el conformen un és la presentació, dos la cronologia d’activitats i la resta propaganda, quan la vida de l’esportista en general és tant trepidant com la d’una ameba: llevar-se, entrenar i menjar; el diari esportiu recorre a la premsa rosa, groga i al que sigui necessari. El 90% dels seus articles són especulacions rumors o invencions, quan no són directament globus sonda dels representants dels jugadors. I el que impressiona en realitat és que la gent la compra.
En aquesta premsa a part dels redactors típics s´hi troben els experts i els comentaristes. Aquests investits de clarividència analitzen la situació, alerten de possibles perills que setgen  els clubs, mostren els encerts, i senyalen culpables i herois. De les jugades en fan assajos científics i dels partits tesis. I en general imprimeixen un aire de transcendència similar al d’un discurs del Secretari General de la ONU. Així doncs no és d’estranyar que el nostre aguerrit aficionat cregui que el següent partit que disputarà el seu equip pot canviar el destí d’Occident.
La pàtina científica dels articles d’aquesta premsa arriben a confondre fins als que els escriuen. Parlen dels partits i les jugades com si és tractés de veritats revelades o lleis de la natura. Però obliden el més important: el futbol és un joc! I només importa el número de vegades que la pilota travessa el marc que formen els tres pals amb el terra. Com tot joc la sort és el principal i frases com tal jugador garanteix X gols no tenen cap mena de sentit. Com tampoc ho te la lliga només la podem perdre nosaltres, que a part de ser mentida és un menyspreu al rival. El més divertit és quan succeeixen accidents, en quan surten frases del tipus “no hi ha rival petit” referint-se al equip contrari que era un 3era divisió que va venir en autobús des de mil Kilòmetres de distància i les quatre úniques passades que va aconseguir fer van ser les que van donar l’únic gol del partit. Però no aquest és un joc que la sort no influeix.
Per damunt de tot el futbol és un negoci. Un conjunt de nanos que com a únic mèrit tenen donar cops de peu a una pilota, el que menys cobra ho fa més que l’enginyer d’una central nuclear. Però això no és res els diners globals que mouen cada club en separat és similar al muntant d’un país mitjà. En aquest context no és d’esperar que no es vulgui ni parlar de sort, però la realitat és que milions d’euros en contractes i primes depenen de la volubilitat d’una joguina de pell artificial plena d’aire. Llavors sobre les espatlles d’un únic jutge hi recau la responsabilitat de decidir sobre la sort d'un muntant considerable de diners; i com he mencionat anteriorment no ho te fàcil, així la possibilitat d'error augmenta geomètricament i la poèmica exponencialment.
El futbol és l’actual opi del poble en el mateix sentit que ho van ser a Roma les lluites de gladiadors o els tornejos a l’edat mitja. Hi ha una incertesa, un risc, emoció, un relat èpic, decepció (el que més perquè de guanyador només hi ha un) i triomf. L’aficionat s’identifica amb el seu equip fent-se seus els triomfs i alguns fracassos. Com a Second Life el futbol és la vida paral·lela que viu l’aficionat on l’avatar és ell mateix. Però al mateix temps la vida real corre pel seu costat veient-la com una realitat virtual massa desagradable per intentar prendre-se-la  seriosament. En un moment en que bona part de la societat està en la ruïna troben la mar de normal els vergonyosos sous que cobren els seus ídols, de la mateixa manera que exigeixen a ajuntaments que no poden pagar els serveis socials, pagar el deute de jugadors i clubs. Aptitud semblant a la que davant del col·lapse social actual el programa més vist de la setmana fou la reaparició d’una dona que l’únic mèrit atribuïble és haver-se obert de cames davant d’un torero, la societat global s’aliena seguint uns joves en pantalons curts donant puntades a una pilota, i mentrestant el mon continuen les guerres, s’estafa a la població i la pobresa mata per tot arreu, però a mi no em pot passar res mentre porti la samarreta del meu equip a sobre.

*És curiosa la forma en que diferents països veuen la geonomia, els USA no tenen lligues sinó campionats del mon, i la varietat diferent a la que ells fan de qualsevol cosa l’anomenen regional, d’altres anomenen mon mundial a la resta de mon perquè és clar el mon són ells.
**A Argentina hi ha una variant del Catolicisme on s’adora a Maradona. Sembla una incongruència perquè el Cristianisme on pertany la confessió Catòlica és monoteista, però aquesta disposa de Sants i un Deu que són tres. En aquests moments no puc assegurar (i els fidels tampoc) si el rol de Maradona en la nova església és el de Sant o nou adveniment de Deu. Per suposat el Vaticà no avala la nova fe, entre d’altres coses perquè el credo deixa ven clar que només hi ha un Deu i un fill, i els sants primer s’han de morir per ser-ho (tot hi que el personatge fa el possible per canviar a aquesta condició).