La mentida de la prima de risc

Cada emissió de deute sobirà l’estat decideix a quin interès serà emesa, es posa a la venda, i la part que no és coberta es subhasta. La subhasta estableix a quin interès es retornarà aquesta part venuda a subhasta, el percentatge de sobreinterès  en relació al deute sobirana més baix és la prima de risc. El perquè del nom es deu a que es considera que aquest sobreinterès és el benefici necessari per cobrir el major risc de no cobrament a termini respecte de la que te l’interès més baix que se la considera de risc mínim. Això no és nou, al segle XVII els soldats reclutats pels reis d’Espanya eren millor pagats que els reclutats pel rei de França. El motiu era que la majoria de soldats eren reclutats als territoris de frontera, com és lògic la volatilitat de les fronteres a l’època feia que els possibles soldats tan els hi fes anar a un exercit com amb un altre, al segle XVII els exercit Hispans no guanyaven una batalla ni quan s’equivocaven, això donava molt poca taxa de supervivència (les batalles de l’època eren de desgast per tant qui perdia la batalla, perdia molts soldats) i pocs saquejos (l’altre font d’ingressos dels soldats de l’època era el saqueig del vençut), així que era convenient allistar-se amb França;  la manera d’atraure efectius amb els exercits hispans era una salari més gran als soldats. En definitiva en els dos casos es tracta de pagar més i asumir una probabilitat més alta de perdre-ho tot. Però realment aquest és el cas.
Qui viu dels riscos són les companyies d’assegurances. Aquestes estableixen les primes de la següent manera: Suposem que els últims anys els sinistres de cotxe a tercers han representat un 10% sobre el total del parc de vehicles assegurats amb un import mig de 600 € per sinistre; així la companyia només ha de multiplicar 6x600 i repercutir-ho per cada 100 vehicles donant un import de 60 €, ara li carrega les despeses generals com: publicitat, administració, primes, pagament a directius... i un benefici posem d’un 10 %, i ja tenim la quota que paguem de l’assegurança obligatòria del nostre cotxe (les xifres són totalment inventades perquè no m’he pres la molèstia de comprovar-les, no fos cas que m’agafés un mal al comparar-les amb la quota que pago). El sistema es basa en que sempre juguen contra el cas menys probable. Les asseguradores, els casinos o la loteria; tenen la majoria dels números i encara que a cada jugada poden perdre, si juguen moltes vegades com és el cas acaben guanyant gairebé sempre. L’enfonsament del Costa Concòrdia li representarà a l’asseguradora un altíssim desembossament de diners, però de vaixells navegant pel mar n’hi ha molts que arriben a bon port i aquests han pagat les seves quotes; al final els 60 € de la quota són els que paguen els sinistres.
Però la prima de risc també s’estableix així? NO. D’entrada no se sap quina probabilitat de no cobrament te un estat, i segon és una subhasta i se l’emporta el millor postor. Els estats han fet històricament suspensions de pagaments però a diferència dels sinistres de vehicles  hi ha molts en circulació i des de fa molt de temps, alguns estats i alguna vegada han fet fallida, a part que no es poden establir paral·lelismes temporals (no és el mateix el Segle XVIII; el XX o el III a.C.)  o de grandària i ubicació (Argentina o Liechtenstein). Per altre banda les subhastes fan que aquest preu pugi i baixi constantment indicant clarament que no te cap vinculació amb les probabilitats reals de cobrament, un estat és una cosa molt gran i amb molta inèrcia i si dia d’avui no podrà pagar els venciment d’aquí un anys, d’aquí a un mes per molt que canviïn les coses tampoc ho podrà fer.
Quin sentit te deixar diners, per cars que els cobris si saps que no els cobraràs. Si fos un pagament a terminis o es deixés una penyora recuperarien part de la inversió sinó és una loteria amb guanys pírrics; però un estat que paga principal i interessos a venciment, i de garantia... que ho demanin al creditors de l’estat Argentí que vol dir la garantia de l’estat. Per tant si deixen diners a un estat és que creuen que aquest acabarà pagant. I si augmentes l’interès augmentes la probabilitat de que et quedis sense cobrar, és més fàcil pagar els deutes petits que els grossos.
Realment el que si que mostra el sobre interès és el grau de desesperació de l’estat. Actualment els estats no s’endeuten per invertir en el país sinó per mantenir les despeses corrents. Quan això passa en una família estem davant del primer pas cap a dormir sota cartrons. El crèdit és per pagar l’extraordinari, i en un estat és compressible que tingui deute flotant per mantenir el grau d’inversió, però actualment el deute que es contreu serveix per complir amb el deute anterior i pagar les despeses corrents.
Com han arribat els estats a aquesta situació? De la mateixa manera que qui no sap usar una arma acaba fotent-se un treu al peu. Els macroeconomistes desprès de fer-nos gaudí d’uns anys ’80 amb interessos estratosfèrics pretesament per parar la inflació (pretesament perquè la inflació als ’80 era galopant), de cop als ’90 decideixen tot el contrari. I això els funciona tant be que l’abaixen per sota de la inflació. Si l’interès està per sota de la inflació estalviar és perdre diners, així que els particular deixen d’estalviar i no només això, deixant-te els diners per sota la inflació fins hi tot guanyes diners endeutant-te per tant els particulars s’endeuten. I que fan els estats per arreglar-ho? No res, es sumen a la festa i maricon l’últim (em perdó pels homosexuals). Una virtut de l’estalvi és la possibilitat de fer front a imprevistos, així quan van maldades pots recórrer a ells; però estat i particulars els van cremar avanç que ho fes la inflació per tant només queda endeutar-se més. Els deutes s’han de pagar i si et vas endeutant arriba un moment en que no ingresses prou per pagar el que deus, que és l’estadi en que es troben els estats en aquest moment. La manca de visió i el creure’s les seves pròpies mentides els ha portat a posar-se la soga al coll de l’haver de demanar diners per pagar els manllevats anteriorment.
En condicions normals els estats emetien deute, i la part que no es cobria la retiraven. D’altre banda quan estaven desesperats recorrien a les seves banques nacionals que cobrien el deute sense tocar l’interès a canvi de favors. Però aquesta pràctica no es pot fer en aquest moments quan els bancs prou feina tenen per provisionar la seu deute i la dels seus clients amb ells. Això deixa els estats als peus dels voltors de l’economia: els especuladors.
I al mig de la festa hi trobem les agències de Rating. Aquestes se suposa que modelitzen i fan tota mena de càlculs per determinar la solvència dels organismes i empreses. No se si obren una cabra i li miren les vísceres com feien els Etruscs; o pugen al terrat dels gratacels on tenen les oficines, mullen el dit índex i miren com bufa el vent; ara no se quantes A majúscules tenia Lehman Brothers el dia avanç de fer fallida, i amb això no cal dir res més. Però encara emeten dictàmens, com el Papa de Roma beneeixen i excomuniquen urbi et orbi, i ungits amb olis sagrats emeten els seus oracles. En el món de les finances on la informació és or, els informes que passen als seus clients són confidencials, però per una estranya raó i de forma altruista, avisen i informen als inversors del món que no disposen d’aquesta informació, i això ho fan gratuïtament i en contra de qui els paga tallant el possible negoci d’aquest gràcies a la informació privilegiada que han pagat.
Seria d’ingenus pensar que les agencies de Rating van en contra dels seus clients, així doncs els missatges que emeten tenen una intencionalitat la qual retreu a possibles inversors que podrien comprar deute i deixar el camp lliure als especuladors. Com els subhasters* professionals van a la caça del millor preu i això s’aconsegueix eliminant la competència. En les subhastes de cases, vehicles o fàbriques aquests eliminen la competència a base de suborns o amenaces aconseguint comprar bens molt per sota del seu valor real. Aquests subhasters del deute es valen dels informes de Rating per allunyar la competència i fixar condicions d’usura (a l’edat mitjana als usurers se’ls cremava per molt menys).
Com a depredadors van de país en país, primer passen els malats i dèbils però els grans que es vagin calçant que quan s’acabin els petits desprès van ells perquè l’endeutament de la població és general, els bancs estan tocats i els estats necessiten finançament per aixecar la persiana cada matí.
Portem dos anys on assistim a immolacions complertes d’estats i sacrificis col·lectius per aplacar la fam d’aquets drac anomenat mercat. Quan més té més brama el mar i Sant Jordi ni està ni se l’espera. Però és inútil qualsevol gest, no és l’economia la que marca la maleïda prima de risc, sinó la cobdícia d’uns pocs. Se’ls podria parar el peus si els economistes i polítics no els fessin el joc amb una pretesa defensa del lliure mercat, el qual com he exposat no en te res de lliure. Totes les regles del joc afavoreixen als especuladors i per contra la resta tenim les mans lligades. La vergonya més gran és que drets que han costat temps i sang es llencen com a carnassa a la bestia amb l’excusa de la crisis. Una altre política és possible però la mala fe d’alguns, la ignorància d’altres i el mirar a un altre costat de molts ens estan duent un altre cop al temps de l’esclavitud.

*professionals de les subhastes de vens embargats per deutes.