Evolució

Més de 150 anys desprès de que Darwin publiqués l’Origen de les Especies, el creacionisme continua viu i bel·ligerant. Quan l’evidència i el coneixement no deixen cap dubte sobre el fet i el mecanisme una part encara important de la humanitat continua negant la validesa d’aquesta tot i no aportant cap mena de prova en contra, senzillament perquè no encaixa amb les seves creences*. Respectant el dret, la honorabilitat i les conviccions de qualsevol persona, la meva intenció és mostrar la no validesa de dos dels arguments en que es basa la teoria del Disseny Intel·ligent.

 De persones que neguen  l’evolució hi ha de molts tipus. Tenim des dels creients on la més petita divergència amb les sagrades escriptures és argument suficient per descartar-la, fins qui  admeten un camí evolutiu que condueix a la humanitat dirigit o planificat per Deu (o altres essers). Dels primers, com he dit es tracta de les seves creences que no comparteixo però que respecto (sempre hi quan em respectin el meu dret de discrepar), la resta també són creients però que amb arguments més o menys correctes pretenen demostrar la necessitat d’algú que guiï el procés. No neguen l’evolució, senzillament la veuen com un pla per arribar a nosaltres. Aquest escrit no intenta demostrar el principi de Selecció Natural, perquè ja hi ha prou escrits sobre el tema fets per persones més competents i sabies que jo; el que procuraré mostrar és la invalidesa dels principis Entròpic i Antròpic que hi ha al darrera del pretès Disseny Intel·ligent.

Durant el segle XIX ja existia entre part dels naturalistes la idea de que les especies tant animals com vegetals no havien estat sempre les mateixes. L’existència de fòssils d’animals que ja no existien era un fet que els creacionistes justificaven amb el Diluvi i que aquestes especies no havien pogut pujat a l’Arca al seu dia. Però els geòlegs començaven a descobrir que la Terra tenia molta més edat que l’assumible pel Gènesis i tanmateix l’home també havia modificat les especies existents utilitzant la selecció, creant noves especies i fent desaparèixer altres. També semblava que a la natura li passava quelcom semblant. Però què era el que ho feia possible?. Darwin aportarà el mecanisme que ho fa possible, i per aquest mecanisme “l’existència de Deu no era una hipòtesi necessària” (aquestes paraules van ser la contesta de  Laplace a Napoleò quan aquest li va demanar sobre el paper de Deu en la seva teoria de formació del Sistema Solar).

Darwin va trigar en publicar el seu llibre. Serà necessària una carta de Russel Wallace exposant-li les seves reflexions sobre el que ell havia constatat a Indonèsia, les quals coincidien amb el seu raonament; per decidir-se a publicar el llibre que ho feu conjuntament. Les seves reticències inicials són precisament la base del  principi Entròpic. L’Entropia és una magnitud definida per donar una valoració numèrica al segon principi de la Termodinàmica. El segon principi de la termodinàmica parla de la direcció dels processos en la natura, establint que un procés es produirà sempre que l’Entropia total augmenti. L’Entropia s’entén com la quantitat de desordre i per tant el sentit natural de les coses és cap al desordre, cosa que l’experiència quotidiana corrobora. Si el sentit natural de les coses és el desordre, com es pot produir l’evolució si aquesta és tot el contrari, és millora i és ordre; per tant l’evolució no és un fet natural sinó que precisa de la voluntat, com nosaltres quan escollim els animals a aparellar; en definitiva Algú ha de dirigir aquesta.

Aquest argument surt d’usar la definició senzilla d’Entropia. Però l’Entropia és molt més que el grau de desordre d’un sistema. L’entropia postula que el resultat esperat és el que normalment es produeix, una qüestió estadística. Això és equivalent al desordre i ho explicaré amb un exemple:

Suposem que tinc cinc boles numerades (de l’u al cinc), les poso en una bossa, remeno i les trec una a una i anoto la seqüència d’extracció. Per cinc boles tinc 120 seqüències possibles (5!), però només hi ha una seqüencia ordenada. Podríem establir diferents ordres però els seqüències desordenades continuarien sent majoria, i si en comptes de cinc boles en tingues deu (3.628.800 seqüències [10!]) encara seria més gran la diferència entre ordenades i desordenades. Per tant cada vegada que realitzi l’experiment el resultat esperat és el desordre (119/120=0.992 contra 1/120=0.008) tal i com ens mostra la natura i prediu l’Entropia.

Llavors a què es degut l’odre que imposa la vida? Senzillament resultat esperat no significa sempre. Si faig el meu experiment de les cinc boles un milió de vegades, les extraure ordenades unes 8.000 vegades (vegada més vegada menys això no és exacte). Així si tens molts àtoms i molt de temps pràcticament és segur que es donin molècules extremadament complexes, i d’aquestes algunes poden produir efectes estranys. Si algun dels efectes estranys és que sota certes condicions la molècula pot clonar rèpliques d’ella, només és qüestió de temps que la seva abundància relativa augmenti per sobre d’altres molècules amb probabilitat més alta de creació. Podem mirar un esglaó més amunt i veure que potser no a tot arreu on s’estenen aquestes molècules les condicions no són ben be les mateixes, en aquest cas pot passar: que deixin de replicar, que ho facin malament i les noves ja no puguin replicar-se, o que tot hi fer-ho malament les noves molècules modificades també puguin replicar-se; en el tercer cas ja tenim una nova línia de molècules autoreplicants. I no ens aturem aquí, per crear noves molècules són necessaris àtoms que s’han d’aconseguir a partir de les molècules circumdants (siguin senzilles o complexes), com tota reacció química el canvi de concentracions (destrucció de les circumdants i augment de les autoreplicants) provoca canvi de condicions, així que alguna línia pot veure parada la seva replicació i quedar absorbida per una altre que les condicions li són més favorables, inclús alguna línia pot tenir una mutació que la defensi de les seves circumdants. En definitiva l’atzar i el temps, sobretot molt de temps (en la Terra al voltant dels 1.000.000.000 d’anys ~1/4 de la seva història), han possibilitat la generació de molècules molt complexes, i de les moltes que s’han creat algunes tenien la potestat de generar de noves semblants a elles, aquestes també feien falles en la replicació i de les mutades les que en aquell moment les condicions les eren favorables prosperaven. Seguint la mateix mecanisme de prova error es passa a agrupacions de molècules, desprès a l’especialització funcional de les agrupacions i per últim virus i cèl·lules. I tot seguint el mateix esquema variació aleatòria: si aquesta variació em dona avantatges i prospero, si aquesta variació no és útil fracasso i desapareixo. Com es pot observar aquest mecanisme no requereix cap Ésser que el guiï.

El mecanismes exposat augmenta la complexitat i per tant fa disminuir l’Entropia, però ho fa augmentant la del seu voltant. Sinó fixem-nos en un LASER, aquest genera llum molt més complexa que la aconseguida per qualsevol font d’il·luminació, això ho aconsegueix seleccionant els fotons que acaba emetent i llençant la resta, per aquest motiu el seu rendiment sol voltar 10% en el millor dels casos; així doncs per una potència similar és necessària 10 vegades més d’energia (i per tant Entropia) en un LASER que pe. una bombeta, però la llum del LASER te menys entropia que la de la bombeta; si només ens fixem en la llum l’Entropia ha disminuït si ens fixem en tot, llum i entorn, l’Entropia ha augmentat. La vida fa igual la seva complexitat és gràcies a augmentar l’entropia de l’univers (la que s’expulsa i la que necessita per fer-ho). La vida manté el seu ordre gràcies a que agafa l’entropia que l’envolta aprofita la més baixa i rebutja la resta, tal com la nostra experiència quotidiana pot comprovar en el lavabo. Així doncs el nostre planeta paga el peatge de tenir vida generant més Entropia que qualsevol altre planeta del Sistema Solar.

De la mateixa manera l’existència de la humanitat és fruït del mateix atzar. Si la combinació de crisi climàtica amb bombardeig de meteorits no hagués extingit els dinosaures, qui estaria fent aquest escrit seria una sargantana. Amb això hi podríem veure una intencionalitat però això també és conseqüència de l’atzar. La terra ha sofert molts impactes traumàtics, tanmateix també el clima ha variat molt. Cada situació d’aquestes per separat ha produït  tensions que han fet desviacions al discorre de l’evolució, però quan s’han produït conjuntament el seu efecte ha estat devastador amb extincions massives. Tot hi així rarament ha significat la desaparició d’un Gènere, fins hi tot amb extincions molt més grans. De la mateixa manera els mamífers que eren contemporanis dels dinosaures també gairebé s’extingeixen, però com en les guerres de desgast l’últim a morir és qui guanya, i la diversitat dels mamífers actuals prové d’unes poques especies que van sobreviure. Així si l’impacte K/T hagués estat més avanç o desprès potser el gènera desaparegut fossin els mamífers i en aquests moments hi hauria unes sargantanes preguntant-se si existeix un pla diví per a elles.

Nosaltres no som el zenit de l’evolució. El mecanisme continua, p.e. els elefants africans cada vegada tenen ullals més petits degut a la caça d’elefants amb ullals grans. Un conjunt de vicissituds, casualitats i caramboles han portat a l’homosapien on és ara, però amb uns altres esdeveniments amb tota seguretat no hagués existit. Aquesta no existència nostre no implica que no sorgís una espècie tecnològica, no necessàriament coincidint amb la nostre època, podia haver sorgit un Artròpode intel·ligent fa 200 milions d’anys (és un cas extrem, però no tenir cervell no vol dir que no pugui tenir una intel·ligència distribuïda entre els seus ganglis neuronals, tot hi així no es coneix cap cas). I l’existència d’una espècie tecnològica no és deguda a cap intencionalitat, senzillament la possibilitat hi és i per tant només cal temps. En resum nosaltres som aquí per casualitat i que segurament l’evolució hagués donat tard o d’hora una o diverses espècies tecnològiques (no necessàriament semblants a la nostra).

Per concloure dir que els arguments Entròpics i Antròpics són fruit del fet que ens sentim diferents a la resta d’essers vius d’aquest planeta. Ens creiem el vèrtex de la piràmide i Deu és la justificació. Però creences a part som tant especials com les meduses que floten pel mar, ni més ni menys. I la major part dels nostres problemes de negacionisme els trobem en que no comprenem que tots els essers vius que ens envolten han passat per les mateixes vicissituds per arribar a compartir els dies amb nosaltres, és a dir els que han arribat, i d’aquí un temps ni ells ni nosaltres existirem sent canviats per altres especies, tal com ha passat fins ara. L’hipotètic artròpode tecnològic ja hagués fet milions d’anys que hauria desaparegut, de fet podia haver existit perfectament i nosaltres no saber-ho perquè desprès de milions d’anys no quedaria res de la seva civilització. D’aquí a 200 milions d’anys no quedarà res de nosaltres, i el planeta continuarà ple de vida, això sí diferent de l’actual. I aquest és el punt final, la transcendència, volem transcendir individual o col·lectivament tant se val, la nostra vida ha de tenir una finalitat; i ens resistim a tenir la mateixa finalitat que la vida d’una Ameba: néixer, desenvolupar-se, reproduir-se i morir.

* No només hem de pensar amb el gènesis Judeo-cristià-musulmà, hi ha moltes altres creences i totes tenen una cosmologia.