Dirigint-nos al Forat Negre

Avanç que Chandrasekhar demostrés el contrari, es tenia el convenciment que la White Dwarf era el límit on arriba el col·lapse d'una estrella quan acaba el combustible. Actualment la idea de la existència d’un punt límit d’on no es pot baixar més, és el pensament de fons dels polítics i els economistes. Aquesta poderosa idea els serveix com a xarxa de protecció per poder-se aventurar a tota mena d’esbojarrades aventures.

Quan l'estrella deixa de fusionar el material, perd l’energia que mantenia l’estabilitat mecànica, i aquesta comença a col·lapsar per efecte de la gravetat, però l’enorme massa d’una estrella genera pressions elevadíssimes que al mancar l’energia que les compensava redueix la distància entre partícules tant  que obliga als electrons a situar-se a distàncies de Lambda DeDeboglie i per tant combinar els seus estats. Els electrons són fermions i per tant no poden tenir el mateix estat d'energia, i aquest fet els obliga a adquirir nivells d'energia superiors. D’aquesta manera els electrons comencen a col·locar-se cada vegada en nivells més elevats d’energia que al mateix temps genera una pressió que acaba parant el col·lapse. Amb aquest estat si no és fagocitat per un objectes més gran s'hi pot quedar eternament. Però un dia un físic que feia el viatge entre l’Índia i els Estats Units se li va acudir comptar si això passaria per qualsevol massa d'estrella, i va resultar que no, d'aquí surt el límit de Chandrasekhar (que era aquest físic) pel qual un estel acabades les fases finals de la seva mort encara hi romanen 1,44 masses solars els electrons no pararan el col·lapse que pot arribar a ser infinit. Existeix per masses més elevades un altre límit, Tolman–Oppenheimer–Volkoff, que també para el col·lapse en una estrella de neutrons per masses inferiors, però una vegada superat aquest ja res el para esdevenint un forat negre del qual res pot escapar.

Actualment veiem els polítics, economistes i altres especuladors provar tota mena d’estratègies. La majoria és un anar repetint coses ja provades que alguna vegada van anar be o que indiquen els manuals com a solució adient al problema, d’altres senzillament és prendre posicions per quan tornin les vaques grasses. De fet tots tenen el convenciment de que tocarem fons i només quedarà l’opció de tornar a pujar, llavors qui hagi aconseguit la millor posició triomfarà, així que en comptes d’intentar resoldre els problemes (total això s’arregla sol), preparem la represa, la crisi sempre és una oportunitat.

D'entrada la històrica ens mostra que de forma general o particular s’ha entrat a veritables pous sense sortida (p.e. Somàlia o Roma clàssica). La única llei física global i que segueixen tots els sistemes és el d'anar al màxim d'entropia, i el màxim d'entropia és proporcional a l'energia que hi posis al sistema. D’altre banda Adam Smith, pare de l’economia moderna, postulava que l'economia se l’havia de deixar fer perquè es regula sola. Si tu deixes evolucionar un sistema aquest seguirà la llei natural, però res t’assegura que seguirà el camí que a tu t’interessa; quan tu tens una habitació tots els esforços són per mantenir l’ordre i per natural es desordena (que consti que es necessita la mateixa energia per ordenar com desordenar). Així doncs quina garantia hi ha que l’economia evolucioni ordenadament quan el caos és el sentit lògic de les coses: cap.

Hem seguit la màxima del liberalisme, del qual és pare Adam Smith, i s'ha deixat al sistema fer per una banda i se l'ha escalfat per l'altra. Aquesta combinació ajudada per altres problemes: sobre població o canvi climàtic que també se'ls ha deixat fer; ens ha portat a aquesta caiguda lliure cap al abisme. I el pitjor està en el recolzament sobre el principi de que un dia o altre tocarem fons i tot tornarà a la normalitat. Així amb aquest convenciment de que a pitjor no podem anar s'han fet tota mena de provatures per si sonava la flauta i convertia l’audaç geni amb l’heroi que ens treia del forat. Estols de tecnòcrates han repartit pals de cec que no han funcionat en part perquè tampoc es vol canviar gaires coses: “avanç be funcionaven les coses” i “a nosaltres ja ens estava be el món d’avanç de la crisi”. Però les circumstàncies han canviat impossibilitant el manteniment de certs estàndards i altres situacions sols eren un estat transitori sense solució de continuïtat com per exemple la bombolla immobiliària.

Irònicament nosaltres una de les moltes especies que habitem temporalment en un planeta el qual també és un sospir dins de l’univers, ens creiem per sobre de les seves lleis i confonem somnis amb lleis universals. Si mirem l’univers del qual en formen part veurem que els estels poden acabar en White Dwarf, quan tenen molta massa s’enfonsen cap una Neutron Star, però si te massa suficient es precipita en un Forat Negre. Potser hem de prendre nota