Que ens recolza les nostres afirmacions

Recordo en la meva època d’institut vaig assistir a una xerrada d’un activista ecològic. En aquella època era normal que els instituts permetessin, fora d’horari lectiu, fer conferències divulgatives als seus alumnes, sempre que aquestes fossin organitzades per grups d’aquests o entitats de la ciutat (i que no fomentessin l’odi, el vici o altres activitats delictives). El canvi climàtic tot just començava a sonar, i la lluita ecològica d’aquella època eren les centrals nuclears. La conferència tractava precisament d’això, exactament de com parar les llavors quatre Nuclears que hi havia a Catalunya, i la seva principal tesi estava en aprofitar l’abandonada energia hidràulica, la qual acompanyada amb les renovables no només pararíem les nuclears sinó que també bona part de les tèrmiques. Eren els ’80 i la crisi que curiosament també hi havia aquella època havia parat completament el teixit industrial que envoltava els rius, i en conseqüència una part importants de les minicentrals hidroelèctriques que abastien d’energia aquestes industries estaven parades.

Però tenia raó l’activista? Realment podíem parar les nuclears catalanes? Així d’entrada m’ho he de cre ure encara que podem fer una primera aproximació per veure quan a prop o lluny estem de l’afirmació. Agafem per exemple el riu Llobregat, riu industrial per excel·lència, sisè riu més gran de Catalunya. Aquest riu te aproximadament uns 20 m3/s de cabal mig anual al seu pas per Martorell (poc avanç de la desembocadura), i el seu naixement està a  1.295 msnm aprox. 1.300 . Suposant que podem aprofitar tota l’energia del descens i tenint en compte que g~10 i d~1000 (g constant gravitatòria i d densitat en Kg per m3) tenim que la potència obtinguda pel Llobregat seria P=20x1.300x10x1.000=260.000.000 wat és a dir 0,26 Gwat, les centrals nuclears de Catalunya són de 1 Gwat per tant són necessaris 3,8 Llobregats per  parar una central de les tres que hi ha actualment i a Catalunya de rius com el Llobregat hi ha dos, els quatre més grans ja estaven aprofitats amb grans hidroelèctriques i els més xics ho són molt. Com és lògic aquest càlcul podria ser encara més desfavorable si tenim en compte que el rendiment hidroelèctric no supera el 65% i que hauríem de descomptar la energia que es necessita per transportar l’aigua pels 170 km de curs a part que la major part d’aquest curs i dels seus afluents es troba per sota dels 400 msnm així com que el cabal augmenta segons avança el curs i els 20 m3/s són al final d’aquest.

Aquest exemple demostra que ràpid es fan afirmacions sense fer comprovacions. Posant-nos a l’època en que es va fer aquestes afirmacions, ens trobem amb un territori exportador d’energia elèctrica amb 4 Gwats d’energia nuclear, on degut a la davallada econòmica i la poc eficient xarxa elèctrica de l’època (’80) s’havien abandonat les instal·lacions de poca potència. Algú va tenir la idea que potser aprofitant millor l’energia i tornant a posar en marxa les petites podríem parar alguna nuclear, la idea s’escampa i quan ha passat un temps del potser es passa al segur i al final tenim un conferenciant assegurant i pontificant sobre una qüestió no comprovada i en aquest cas falsa.

La qüestió no està en si hi ha gent que fa afirmacions sense base, el problema és que les podem fer qualsevol, perquè ningú pot comprovar absolutament tot i ha de creure que les dades i afirmacions fetes per altres tenen un grau de validesa, el que sigui. El nostre aguerrit activista dels ’80 no mentia exposava una veritat que ell coneixia i volia conscienciar a uns joves sobre aquest tema, i en la seva exposició usava una dada contundent però la qual no havia passat el primer nivell de qualitat, ser certa. Aquesta dada incorrecte no invalida els arguments ni l’exposició però l’enfosqueix i crea dubtes.

En aquest context tenim fets reals com el canvi climàtic que són posats en qüestió constantment. No importa els numerables estudis i dades que ho corroboren, l’ombra del dubte continua. Podem tenir dades subjectes a interpretacions contraries i podem emfatitzar els aspectes que més ens convenen segons el bàndol al qual estiguem adscrits. Però a hores d’ara el còmput global és clarament decantat cap al canvi i poques veus acadèmiques el neguen (una altre qüestió és l’abast, direcció o conseqüències). Doncs que fa fracassar les successives conferències? La resposta l’hem de buscar en la quantitat de prejudicis, afirmacions i fets pretesament certs que embruten el discurs.

Quan el discurs surt del món acadèmic i entre en el terreny de la política, l’economia i el periodisme; la necessitat de claredat i concreció obliga al titular, i amb titulars totes les dades tenen igual validesa. I no només tenen igual validesa, sinó que les bajanades criden més l’atenció que els fets contrastats. Així els activistes polítics lobbys i altres interessats agafen arguments poc contrastats que poden ser fàcilment atacats de forma paral·lela, creant un batibull que porta a l’immobilisme actual.